Un vespre d'il·lusió

Un vespre càlid de temperatura i mes càlid d'emocions. Estreladas al vent. Ambient relaxat, però al mateix temps determinat. Joves, menys joves i majors conversen entre si a l'espera del començament de l'acte. Dues pantalles gegantes escorten a l'escenari.

Un vespre d'emocions, sens dubte. Emocions que esclaten quan el conjunt Els Sabor de Gràcia que obre l'acte, entona una rumba martxosa o quan, aquell jove, des del seu cor, dóna gràcies, en castellà, al seu pare i a la seva mare per haver-li ensenyat a lluitar i a estimar la llibertat. Emocions que et tallen la respiració quan els congregats reben a Lluis Llach cantant L'Estaca, o quan els artistes participants en l'acte canten en carrusel, frase a frase, el Viatge a Ítaca que ha començat a entonar Llach a les llums de milers de mòbils encesos.

Emocions i picades d'ullet també. Mà i mirada al cel, el líder dels teloners diu 'pel mestre' i comença a entonar el 'Catalunya te molt poder', al que s'uneix la gent, mentre que ell, amb parsimònia, va abandonat l'escenari. Picades d'ullet a un passat difícil però ple de coratge, quan José María Mainat, últim de la llista i capdavantera de La Trinca, convida al publico a cantar Tots volem pa amb oli que es va transformant en Independència és el que volem.

Emocions íntimes també quan en Raül Romeva m'abraça afectuosament abans de començar l'acte.

La nit ha anat guanyant el seu lloc en el firmament. Han passat dues hores, que se m'han fet curtes. Ha estat una nit d'emocions, on s'ha apel·lat mes al cor que a les raons (no era moment per a això, al meu entendre), on s'ha transmès il·lusió i esperança, on, en fi, l'ànima d'un poble ha manifestat que vol ser amo del seu propi futur.